dijous, 5 de febrer del 2015

Islamisme i laïcitat

Us porto un article de Waleed Saleh, professor de llengua i literatura àrab a la Universitat Autònoma de Madrid, i soci de l'associació laïcista Europa Laica, publicat al Blog de un ateo renacido.

Islamisme i laïcitat

L'islamisme com a projecte defensa la unió entre l'Islam i la política. Rebutja la laïcitat per representar justament una idea contrària: la separació de la fe de l'Estat.

Les primeres manifestacions de l'islamisme en temps moderns es remunten a la segona meitat del segle XIX a mans de l'indi Sayed Ahmad Khan, fundador del centre Madrassa Donar al-'Ulum (Escola de la Casa de Ciències) el 1866. El va seguir el pakistanès Abu al-A'la`al-Maududi que va fundar Yama'at Islami (Grup Islàmic) el 1941.

Amb la creació del grup dels Germans Musulmans a Egipte pel mestre d'escola Hassan al-Banna el 1928, la base d'aquesta ideologia es va estendre a diferents països àrabs i musulmans.

La figura de Saied Qutb considerat com el segon fundador de la Germandat Musulmana va ser vital per a l'enfortiment del grup. Màxim pensador de l'islamisme egipci, l'obra titulada "fites en el camí" ha estat i és el llibre de capçalera de l'islamisme universal. Qutb va ser executat el 1966 pel president Nasser, acusat d'incitar a la violència contra els seus adversaris ideològics.

Del si dels Germans Musulmans van néixer altres grups que van optar per l'extremisme en les seves tesis i els seus comportaments. Tres d'ells es van fer famosos als anys setanta i vuitanta: el Grup Jihad, el Grup Islàmic i el Grup la Excomunió i Èxode.

Al llarg i ample del món àrab van ser creades una mena de delegacions de la Germandat. Estudiants universitaris formats a Egipte i amarats de la ideologia dels Germans van fundar al seu retorn als seus respectius països els seus propis grups.

L'objectiu fonamental dels islamistes tant moderats com extremistes és el mateix: la instauració de l'Estat Islàmic. La clau de la seva ideologia consisteix en que l'Islam és la pàtria. Aquesta no és una extensió geogràfica concreta ni un vincle basat en el parentiu de sang. És simplement una relació de creença i de fe. Per tant, l'Islam és la constitució i Déu és l'únic que legisla i governa.

Les estratègies que utilitzen els grups islamistes per fer-se amb el poder van des dels mètodes pacífics basats en la predicació i la persuasió, fins als violents que persegueixen enderrocar les autoritats polítiques, la qual cosa causarà, segons ells, un canvi automàtic a la societat .

La Revolució Islàmica de l'Iran el 1979 va obrir la porta a l'esperança per als islamistes en veure que un dels gegants de l'Orient Mitjà es sotmetia al poder dels clergues per ser governat en nom de l'Islam. Noves experiències van tenir lloc en altres països, com Sudan el 1989, els Talibans a Afganistan el 1996, Egipte el 2012 i la més recent d'elles, la de l'Estat Islàmic (EI) a Síria i a Iraq el juny de 2014.

És encara aviat per saber tots els detalls que van ajudar a l'aparició de l'EI, però podem afirmar que va ser una conseqüència directa de la invasió nord-americana de l'Iraq el 2003. A continuació Al-Qaida es va instal·lar en aquest país i va trobar via lliure per estendre els seus tentacles en absència d'un exèrcit i unes forces de l'ordre. Pool Bremer, primer governador civil nord-americà a Iraq es va encarregar de dissoldre totes les forces armades del país provocant un caos autèntic. Després, el nou exèrcit iraquià es va començar a formar en base de valors sectaris, de manera que només hi tenien cabuda els xiïtes. Això va provocar el malestar d'altres confessions, especialment els sunnites que es van veure desplaçats i marginats. Molts dels seus joves van ser capturats per cèl·lules d'Al-Qaida per lluitar tant contra la presència de tropes nord-americanes al territori nacional com en contra del govern central de Bagdad, considerat il·legítim per representar només a un sector social.

D'altra banda, l'EI es pot entendre com el contrapès enfront de la influència de l'Iran a la regió. Iran des de fa anys fa anar com vol diversos governs com el d'Iraq, Síria, Iemen, a més de la seva gran influència sobre comunitats xiïtes com la de Bahrain i partits polítics com Hesbol·là del Líban. La lluita aferrissada entre l'Iran i els països del Golf i en particular Aràbia Saudita, va fer que els components de l'EI d'avui rebessin durant molt de temps ajuda econòmica i militar d'aquests països per frenar l'expansió del poder iranià.

La violència d'alguns islamistes part d'una ideologia autoritària i destructiva. És el fruit de l'Islam Polític en els seus dos vessants: el sunnita extremista i el xiïta khomeinista. Malgrat les seves diferències, hi ha molts elements comuns entre ells. Al-Qaida i l'EI van sorgir de les entranyes dels Germans Musulmans. Les milícies xiïtes i Hesbol·là que estan arrasant poblacions senceres a l'Iraq, Síria i el Iemen, van sortir de l'abric del jomeinisme. Uns i altres coincideixen en l'odi a les altres religions i confessions, la marginació de la dona i ser contraris a la llibertat d'expressió.

La violència d'alguns grups islamistes no és el producte de la pobresa, la marginació o la ignorància, com repeteixen alguns estudiosos. És cert que aquests individus violents utilitzen aquests arguments com a excuses per justificar els seus actes. Al costat de les mesures de seguretat, cal controlar la propaganda que convida a la violència i a difondre la cultura democràtica i rebutjar tot tipus de discriminació entre els ciutadans.

Així mateix, hem de saber que els que atempten contra ciutadans innocents siguin on siguin, no ho fan empesos per la pobresa o la manca d'integració. Més aviat, aquests cometen els seus actes criminals per haver abraçat una ideologia totalitària i devastadora. Són evidents els casos que coneixem: Bin Laden va ser un home acabalat; Zawahiri, un metge d'una destacada família del Caire; Nidal Hassan, un metge jordà que va assassinar a dotze dels seus companys militars americans. Entre les files de l'EI es troben avui en dia antics militars francesos, funcionaris alemanys i empleats belgues que van optar per una interpretació extremista d'una ideologia religiosa. En definitiva, es tracta d'un terrorisme que barreja la política amb la religió i utilitza la fe com a màscara per a estendre el seu domini a tot l'univers.

Pel que fa a la laïcitat, podem destacar que al llarg dels segles XIX i XX van aparèixer al món àrab importants intel·lectuals i pensadors que van defensar en els seus discursos, articles i llibres el laïcisme com el millor sistema per garantir les llibertats religioses i la igualtat. Diversos es van formar a la Facultat Protestant Síria com Ali Shibli al-Shumayl i Farah Antón. Altres van seguir els seus passos com Yuryi Zidan, Yaqub Sarruf, Salama Musa i Niqula Haddad. Compartien una idea comuna: "la veritable religió és la religió de la ciència racional" i reclamaven un estat àrab únic en què participarien cristians, musulmans i altres creences al peu de la igualtat.

Podem apreciar pels noms d'aquests intel·lectuals que la majoria eren cristians i això potser va ser un dels inconvenients que va impedir que el seu discurs calés profund en les societats àrabs i musulmanes. A més, la seva aparició va coincidir amb l'auge del colonialisme occidental en els seus països. De fet, el fracàs de la laïcitat en el món àrab s'atribueix bàsicament a aquests dos factors. Els seus opositors van al·legar que la laïcitat és un invent occidental que intenta provocar una ruptura entre els musulmans i la seva identitat, les seves peculiaritats.

En el moment actual abunden en el món àrab i musulmà intel·lectuals liberals i laics que s'esforcen en explicar els beneficis de la separació de la religió de la política, el domini de la raó i la ciència i els inconvenients de l'estat teocràtic. En la seva lluita contra els poders establerts, alguns d'aquests intel·lectuals han estat perseguits, declarats apòstates, detinguts i en algun cas assassinats.

Per sortir de la seva llarga letargia i airejar els seus pulmons, el món àrab i musulmà necessita urgentment obrir les portes e injectar sang nova en els seus sistemes polítics i en les seves institucions; només així podrà arribar a la marxa de les altres nacions que han fet passos ferms cap a la modernitat. El sistema laic pot ser la via més segura per a aquests països en el seu camí cap a la democràcia. La separació de la religió i la política implica moltes coses vitals: implica la separació de la religió de la creació literària i artística que és una necessitat imprescindible, perquè ningú insisteixi en la peregrina idea que l'Islam prohibeix la poesia, la pintura i la música, i perquè cap líder il·luminat ordeni en nom de l'Islam la destrucció dels instruments musicals.

Implica la separació de la religió de la investigació científica, que és un altre imperatiu inajornable, perquè ningú pretengui convèncer-nos que en l'Alcorà hi ha les bases de totes les disciplines científiques. Aquests han de ser realistes i han de saber que l'Alcorà és un llibre espiritual i no una enciclopèdia mèdica, geogràfica o física.

L'Alcorà com va dir el savi i teòleg musulmà Abu Ishaq de Xàtiva (segle XIV) "és un llibre que va parlar als àrabs acord amb la seva mentalitat. Una mentalitat simple, perquè eren analfabets".